Abad és un concepte que, d'acord al detallat pel diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), procedeix de abbas , un vocable llatí. El terme al·ludeix a l'religiós que ocupa el càrrec superior en un tipus de monestir conegut com abadia.
L'abat, per tant, és el pare espiritual, líder i responsable d'una abadia. En els seus orígens, la noció no estava vinculada a una jerarquia o un càrrec formal, sinó que era un títol honorífic. L'honor va sorgir en monestirs sirians i després va començar a implementar-se a Europa.
Pel que fa a la manera en què vivien els abats abans de l'organització formal, se sap que eren persones ermitanes, que perseguien a través dels seus actes i els seus costums un estat en el qual el seu esperit s'alliberés de el món material. Justament era gràcies a aquesta disciplina que podien arribar a un grau de coneixement i harmonia que atreia altres religiosos a congregar-al seu voltant.
Lluny de tractar-se d'una actitud egoista o d'un símbol de manca d'interès per la resta dels éssers humans, l'aïllament dels primers abats tenia finalitats de enriquiment espiritual i reflexió que després beneficiaven també a qui els seguien. Per exemple, quan arribaven a un nivell de producció d'aliment suficient per al seu propi consum, no dubtaven a compartir l'excedent amb els altres.
Un dels noms més importants en aquest context és el de Sant Benet de Núrsia, un prevere cristià que va viure entre finals de segle V i mitjan el VI en l'Imperi Bizantí. L'hi considera el precursor de la vida monàstica occidental. Va ser el fundador de l'ordre benedictina, la qual tenia l'objectiu d'aconseguir que els monestirs fossin autosuficients, és a dir que es basaran en la autarquia, ja que fins aleshores solien organitzar-se al voltant d'una església.
Sant Benet de Núrsia gaudeix de diversos títols simbòlics, com ser patriarca el monacat d'Occident i patró d'Europa. El concepte de monacat , per la seva banda, es defineix com el compromís amb l'estil de vida abans descrit, caracteritzat per l'ascetisme i la devoció a una religió, seguint un cert nombre de regles. A l'respecte, Sant Benet va ser l'autor de « La Santa Regla «, la qual ha inspirat a diverses comunitats; es tracta d'una obra composta per un pròleg i 73 capítols en la qual va establir certs principis que considerava fonamentals per a la vida al monestir, com ser «resar i treballar».
Quan el títol va començar a popularitzar-se, va passar a nomenar el superior d'un monestir organitzat com comunitat, que va adquirir el nom d'abadia. A la fi de l' segle XV, abat ja era una institució eclesiàstica, com a bisbe i altres.
A més de l'esmentat Sant Benet, hi va haver molts altres abats de gran importància històrica a l'església catòlica. Sant Antoni Abat (251 - 356), per exemple, va ser el creador d'el moviment eremític.
Suger de Saint-Denis, Egidi Abad i Sant Molaise són altres abats que, per les seves accions i els seus èxits, van aconseguir rellevància al llarg de la història.
Des d'un punt de vista iconogràfic, la representació de l'abat ha d'incloure la creu abacial a la mà, els hàbits corresponents al seu ordre i, en el cas dels abats mitrats, la toca coneguda amb el nom de mitra , caracteritzada per ser alta i acabar en punta.
Hi ha algunes expressions de la llengua castellana que inclouen la paraula abat , com ser les següents: cara d'abat, rostre colorit, gruixut i rodanxó; donar-se una vida d'abat, portar una bona vida; taula d'abat, no escatimar en despeses a l'hora de dinar.