La paraula metàfora prové de l'concepte llatí METAPHORA i aquest, al seu torn, d'un vocable grec que en espanyol s'interpreta com "translació". Es tracta de l'aplicació d'un concepte o d'una expressió sobre una idea o un objecte a el qual no descriu de manera directa, amb la intenció de suggerir una comparació amb un altre element i facilitar la seva comprensió. Per exemple: "Aquestes dues maragdes que tenia com ulls brillaven a la cara" .
La metàfora apareix tant en la teoria literària (marc en el qual la hi utilitza com a recurs literari o trop), com en el camp de la lingüística (espai on apareix com un dels més importants motius de modificació semàntica) i en la psicologia.
Com a recurs literari, la metàfora serveix per identificar dos termes entre els quals hi ha alguna mena de semblança (en el nostre exemple anterior, els termes serien "ulls" i "maragdes" ). Un dels termes és el literal i l'altre s'usa en sentit figurat. Segons els especialistes, la metàfora consta de tres nivells: el tenor, que és allò al que la metàfora es refereix en forma literal ( "ulls" ); el vehicle, que és el terme figurat o el que es vol dir ( "maragdes" ) i el fonament, que és el discurs o la relació existent entre el tenor i el vehicle (en aquest cas, el color verd que comparteixen els ulls i les maragdes).
Els escriptors van a les metàfores per establir relacions inèdites entre les paraules o per descobrir atributs insospitats en elles. Per això, la metàfora té un important poder poètic ja que té la capacitat de multiplicar el significat usual de les paraules.
És important assenyalar que una metàfora en la poètica ocupa un lloc similar a el de les comparacions, però és incompleta a l' no esmentar de manera directa l'objecte o element a què vol referir-se. De totes maneres cal aclarir que hi ha dos tipus de metàfora, la pura i la impura.
Una metàfora impura existeix quan apareixen tots dos termes, el real i el evocat; aquest tipus de metàfora també es coneix com in praesentia o imatge.
En els casos en què el terme real no apareix, sinó només el metafòric, estem davant d'una metàfora pura; s'utilitza per dirigir l'atenció sobre el significant o donar-li un aspecte desconegut a la quotidianitat.
Les metàfores són un element al·legòric, és a dir manifesten una cosa que no s'està dient, però que pot intuir-se i comprendre a través de la raó i l'associació de conceptes. (Per exemple a el veure una balança podem pensar en la justícia associant els dos elements, que equilibren i permeten l'harmonia).
Es diu que tota metàfora, entesa comunament en la societat (balança = justícia) primer va haver de ser una metàfora personal, sorgida de l'univers intern d'un individu, qui la va compartir i més tard aquesta associació personal passar a ser un element més de la cultura d'una determinada societat.
Cada poeta pot relacionar-se amb una determinada quantitat de símbols, de paraules que en la seva trajectòria va ser reinterpretant i donant-los una nova noció (sobretot pot trobar-se en la poesia simbolista de l'SXIX).
Aristòtil definia les metàfores com una comparació entre dues o diverses entitats que a primera vista són diferents i assegurava que aquesta capacitat humana de generar metàfores deixava en evidència el gran poder de la ment. En la psicologia va ser Freud qui les va descriure com un element fonamental per comprendre la ment humana ja que el pensament en imatges es trobava més a prop de l'inconscient, dels desitjos, que el pensament en paraules; a partir d'ell la psicoanàlisi presta més atenció a la pensada metafòric que a l'literal.
També en el constructivisme la metàfora és un element fonamental, perquè ja que la realitat no és independent de l'observador i per tant cada persona posseeix la seva pròpia realitat, d'aquesta manera les metàfores són la forma individual en què cada individu filtra i comprèn la realitat ja través d'elles podria construir-se la pròpia realitat. La diferència d'aquest corrent amb l'anterior és que no separen entre llenguatge metafòric i literal, tots dos constitueixen un tot a través del qual s'interpreta la realitat.
Els humanistes també es recolzen en la metàfora a l'hora de realitzar l'avaluació psicològica d'un pacient, possiblement perquè es basen molt en la literatura per a desenvolupar-se. En les seves tècniques terapèutiques solen emprar l'ús de metàfores i el relat d'històries.
No obstant això, la corrent cognitiva durant molt de temps ha deixat de banda el pensament metafòric, considerant massa ambigu i imprecís; s'ha de tenir en compte que aquesta teoria proposa que hi ha una manera objectiva de veure la realitat i que aquells que no són capaços de mirar-la a través de la lògica (tal qual ells la plantegen) estan distorsionant la realitat.
En la realitat hi ha professionals de la psicologia cognitiva que estan bolcant-per la incorporació de les metàfores als seus mètodes d'investigació. D'aquesta manera, les noves teories, de psicologia cognitiva-conductual accepten que no hi ha una única manera de veure la realitat, sinó que aquesta s'analitza a partir de metàfores, és a dir no hi ha mètodes lògic-racionals, sinó metàfores que ajuden a interpretar l'entorn. Per això, comença a utilitzar-se la metàfora per al tractament de pacients amb trastorns obsessius-compulsius per ajudar-los a reavaluar aquests pensaments obsessius.Pel que fa a la psicologia infantil, atès que en aquest període de la nostra vida comptem amb un important bagatge metafòric, a través del qual intentem captar la realitat, els valors i jutjar el nostre comportament i el dels nostres parells, es recolza moltíssim en el ús de metàfores i contes per al tractament d'aquests pacients.
Finalment cal esmentar que en psicologia hi ha dos tipus de metàfores: les que introdueix el terapeuta i aquelles que poden identificar-se de el relat de l'pacient, les primeres han de ser estudiades amb antelació per tal que siguin significatives per a la interpretació de l'pacient, les segones serveixen per comprendre a fons aquests elements que la persona no pot nomenar (traumes, experiències desagradables, etc.). segons Watzlawick, Un missatge que emet un pacient no només comunica informació, sinó alguna cosa sobre aquesta comunicació. Això vol dir que posseeix una importància metacomunicativa i que presenta una realitat alternativa sobre la qual el terapeuta ha de treballar per intentar dur a terme la comunicació adequada, extraient aquells elements amagats darrere de les paraules literals.
La nostra vida es troba plena de metàfores, en tots els camps existeixen i elles són les que ens ajuden a entendre i acceptar la realitat, així que aquest concepte hauríem de tenir tots present, no només en el camp de les arts, sinó també de la ciència.