La paraula accent deriva de el terme llatí Accentus , que al seu torn té el seu origen en un vocable grec. Es tracta de la articulació de la veu per ressaltar, amb la pronunciació, una síl·laba de la paraula. Aquesta distinció es produeix a través d'una major intensitat o gràcies a un to més elevat.
En el cas de la llengua parlada, a aquest relleu de la pronunciació l'hi coneix com accent tonal. En els textos escrits, l'accent pot ser ortogràfic i incloure una titlla, que és una petita ratlla obliqua que, en espanyol, baixa de dreta a esquerra de qui llegeix o escriu.
L'accent permet assenyalar quina és la síl·laba tònica de la paraula, que requerirà d'una major força en la seva pronunciació. Aquest accent ortogràfic també permet distingir entre dues paraules que s'escriuen de la mateixa manera però que assenyalen diferents coses: "salt / saltar" , "el / ell" , "guanyo / guanyar" , "sol / només" .
D'altra banda, no tots els accents dels vocables castellans són indicats amb accents. No obstant això, gràcies a una sèrie de regles, és possible llegir correctament qualsevol paraula sense necessitat de conèixer-la; cal esmentar que en altres idiomes, com l'anglès o el japonès, per exemple, la fonètica exacta de certs termes no està implícita a través de l'ortografia, per la qual cosa és indispensable memoritzar-la. Reprenent l'espanyol, se sap que:
* Les paraules agudes porten accent quan acaben en 'n', 's' o vocal;
* Les greus, quan no finalitzen a 'n', 's' o vocal;
* Les esdrúixoles són les úniques paraules que sempre porten accent ortogràfic.
Basant-nos en els tres punts acabats d'exposar, prenguem com a exemple la paraula «teixeixen», de l'verb «teixir». És un vocable de dues síl·labes, que finalitza amb la lletra 'n'. Atès que no porta accent, podem deduir que es tracta d'una paraula greu, per la qual cosa el seu accent recau en la seva primera síl·laba, és a dir «et».
L'accent també fa referència a una entonació particular que el parlant utilitza d'acord al seu ànim o propòsit, oa les particularitats fonètiques que caracteritzen els parlants d'una determinada regió. Pel que fa a l'últim punt, resulta molt interessant analitzar quantes formes diverses presenten la majoria dels idiomes en les diferents zones geogràfiques on es parlen.
El castellà, per exemple, té una gran varietat d'accents, fins i tot dins d'un mateix país; a l'Argentina, el salteño, el pampeano i el cordovès són tres accents considerablement diferents, cadascun amb el seu tonada particular, acompanyada de regionalismes i gestos que els fan semblar 3 idiomes independents. El mateix succeeix a Espanya, on un malagueny, un madrileny i un barceloní es distingeixen llegües per la seva manera de parlar.
Si es tracta d'un compàs de 2/4 (dues cambres), se sap que el primer temps de cada compàs ha de sonar amb més intensitat que el segon. D'aquesta manera, si prenem un compàs amb dos negres (tenint en compte que la negra és la figura 4, i en aquest cas cada compàs consta de 2 negres) la seva correcta accentuació resulta molt senzilla. Cal esmentar que una melodia molt complexa pot ser difícil d'accentuar a primera vista, per la qual cosa és imprescindible dominar les bases de la lectura musical.
Finalment, a la poesia, l' accent rítmic és un recurs estilístic que apareix com un element constitutiu de l'vers.