La etimologia de col · lusió ens porta a el vocable llatí collusio . La noció al·ludeix a un acord il·lícit que estableixen dues o més parts amb l'objectiu de provocar un perjudici a un tercer.
En el terreny de l' economia, un col · lusió és un conveni que desenvolupen empreses que operen en el mateix mercat per coordinar accions que els permetin reforçar les seves respectives posicions i atemptar contra les possibilitats de creixement de la resta. Amb una col·lusió, per exemple, dues companyies poden acordar que cadascuna controli un sector de mercat mitjançant pràctiques monopolistes, fent impossible l'accés a nous actors.
El psicòleg austríac-americana Paul Watzlawick (1921-2007), per la seva banda, va utilitzar la noció de col · lusió aplicada a la comunicació humana. Watzlawick fa a la col · lusió com la situació que es produeix quan un subjecte busca a un altre que li permeti ratificar i consolidar la seva forma de ser.
La col · lusió, en aquest context, és un acord -fins i tot no detectat- entre dues persones, a través del qual una li ratifica a l'altra que aquesta és com creu que és. En aquesta col · lusió, l'individu que pretén confirmar la seva manera de ser necessita algú que resulti com ell vol perquè la relació pugui donar-se en el marc que pretén.
Es pot dir que la col · lusió implica el desenvolupament d'una relació complementària: cada part assumeix el paper que l'altra necessita i renuncia a certes facultats o propietats que delega. Els rols dels que participen d'una col · lusió estan definits i són estables, encara que no són totalment rígids ja que els vincles són dinàmics.
L'acord que representa la col · lusió al mapa de les relacions interpersonals és subtil però, com qualsevol altre acord, suposa que cada part dóna alguna cosa a canvi de res més. A primera vista, aquest concepte de la psicologia pot semblar una mica absurd, sent que l'altra persona no pot desenvolupar-se amb espontaneïtat sinó que actua com nosaltres desitgem que ho faci; però, per entendre la seva existència hem de pensar en aquells rols que no es poden consumar sense algú que ens complementi.
Watzlawick assegura que hi ha motius ben definits pels quals un individu pot estar disposat a exercir un paper determinat per a nosaltres. Potser el més important sigui que el rol que ha de desenvolupar l'altra persona perquè nosaltres siguem «reals» és el que ella mateixa vol exercir per produir la seva pròpia «realitat».
Si no aprofundim en la relació, pot semblar que es tracti d'un « acord perfecte»; però, això només podria ser així si no es modifiqués en absolut, i sabem que l'estabilitat absoluta és impossible. Si ens enfoquem en els dos primers exemples esmentats anteriorment, els nens no poden evitar créixer (i deixar de necessitar a les seves mares com a éssers protectors) i els malalts tampoc poden evitar curar.
D'aquesta manera, no podem impedir que sorgeixi el desencís després de l'entusiasme inicial de la col · lusió i, finalment, l'intent d'impedir el trenqui per tots els mitjans possibles. Watzlawick cita Sartre parlant de relacions pertorbadores i recíproques, en què les dues parts busquen alliberar-se i sotmetre mútuament.