De el llatí absurdus , el terme absurd fa referència a allò que no té sentit o que és oposat o invers a la raó. El concepte també es refereix al que és estrany, rar, desgavellat, il·lògic o insensat.
A la lògica, l'absurd apareix quan una sèrie de proposicions deriva, de manera inevitable, en la negació o refutació de cadascuna d'elles.
La filosofia de l'absurd o absurdismo està basada en la inexistència de l'significat predeterminat i absolut de l'univers respecte a l'home; tot esforç dels éssers humans per conèixer l'origen de l'Univers i d'aquelles qüestions absolutes és en va ja que no existeix una resposta a aquests interrogants que pugui ser compresa per la nostra naturalesa. Es caracteritza per la seva condició escèptica davant els principis de la vida i la creació de l'món, assegurant que l'existència no té un sentit i que tampoc hi ha un destí marcat, de manera que tots els éssers humans tenim dret a la llibertat ia traçar el nostre propi camí.
El absurdismo està vinculat a l' existencialisme, encara que no són moviments idèntics. El filòsof i escriptor francès Albert Camus va ser l'impulsor de l'absurdismo després d'allunyar-se el moviment existencialista. Poden trobar-se els fonaments d'aquesta teoria filosòfica en algunes de les seves obres, com ara « L'estranger «, on l'autor afirma que tota vida és insignificant i que el seu valor depèn exclusivament de què els éssers humans li donin. D'aquesta manera l'existència es tracta d'un cicle constant que es repeteix de forma inútil, mogut per la tradició més que alguna cosa autèntic i absolutament diferent al que conegut.
Aquesta teoria es va tornar popular després de la Segona Guerra Mundial, i molts filòsofs existencialistes es van recolzar en ella; possiblement la raó d'això sigui que la tristesa que va deixar la guerra al seu pas, va generar un gran escepticisme al voltant de la vida de les persones, i l'única manera de continuar vivint va ser prendre una postura de l'efímer per evitar que aquest neguit es tornés encara més intensa.
Diversos moviments culturals han apel·lat a l'absurd, com la patafísica, que va sorgir a mitjan el segle XX. Es tracta d'una espècie de ciència paròdica que estudia solucions imaginàries i les lleis que s'encarreguen de regular les excepcions.
L' humor absurd és una classe de comicitat que apel·la a fets absurds per aconseguir que el públic rigui. El grup anglès Monty Python, que va actuar entre 1969 i 1983, és un dels exponents més famosos.
En literatura es parla de l'absurd per fer al·lusió a una tècnica o estil que consisteix a apel·lar a components que no tenen coherència dins d'un context amb previsibilitat lògica. Això resulta bastant comú en la paròdia i en el humor. De totes maneres cal aclarir que perquè un text pugui ser considerat absurd no necessàriament ha de comptar amb elements humorístics o il · lògics, ni tampoc comptar amb personatges que no tinguin un bon domini de la raó.
El que fa que un text sigui absurd és la perspectiva de raonament que imposa l'autor; és a dir, quan es deixa constància de l'caràcter irracional que té la vida, de la manca de coherència en la nostra existència i altres qüestions que freguen més el filosòfic que el ficcional. Per tant, podem dir que una història absolutament corda que té un rerefons d'irracionalitat pot ser considerada absurda. Per poder decidir si un text és absurd, en definitiva, només cal analitzar la reflexió que el text ofereix: si aquesta és contradictòria o fins i tot ridícula, llavors no podem tenir dubtes a l'respecte.