Establir l'origen etimològic de terme abúlia ens porta a marxar fins al grec i és que allà és on trobem la paraula de la qual procedeix aquella: abúlia . Un vocable aquest que està conformat per tres parts clarament diferenciades: el prefix a - que equival a "sense", la paraula boilé que és sinònim de "voluntat" i finalment el sufix - ia que pot traduir-se com "qualitat o acció".
D'acord a l'expressat en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), la abúlia és la manca de voluntat o la disminució notable de la seva energia. Es tracta d'una alteració en la fase preliminar de l'activitat voluntària, on el desig o la decisió de concretar una acció es veuen pertorbats.
La abúlia implica una manca d'interès que es tradueix en la manca d'activitat i en la absència de respostes emocionals. En llenguatge corrent, podria dir-se que l'abúlia és la manca de ganes de fer coses o la sensació de voler i no poder per falta de força.
Quan una persona pateix d'abúlia, experimenta un deteriorament de la voluntat d'actuar, que es reflecteix com indecisió i en un sentiment de impotència. L'afectat sent apatia i indiferència per aquelles qüestions que abans li generaven satisfacció.
Però no només això. Altres símptomes clars que algú pateix d'abúlia són: una manera absoluta passivitat, la manca de tot tipus de moviment espontani o el fet que s'hagi dut a terme una reducció palpable el temps que dedicava als seus hobbies o passatemps, a les seves relacions socials oa l'espontaneïtat.
Un exemple concret d'abúlia és aquell cas on un individu sent que qualsevol altre dia serà millor que avui; per tant, es limita a esperar l'arribada d'aquest dia i mentrestant no pren cap decisió ni posa en pràctica cap acció. La persona sent que, en cas d'actuar, després pot penedir ja que en un altre moment podrà estar en millors condicions per a prendre la decisió o concretar la seva acció.
La psicologia afirma que l'abúlia pot ser un símptoma de malalties mentals com la depressió, l' esquizofrènia, el trastorn bipolar i la distímia. Fins i tot pot aparèixer com a conseqüència d'una alteració cerebral produïda per un accident o per una infecció (com la sífilis).
La distímia, anteriorment citada, també és coneguda com trastorn distímic i es caracteritza per ser un trastorn afectiu crònic que porta amb si que qui el pateix no només se senti trist, sol o malenconiós sinó també amb molt baixa autoestima. D'origen genètic sembla ser que és aquell que a més es pot veure accentuat per falta d'estímuls o fins i tot per un absolut desarrelament.
Insomni, falta de gana, fòbia social, cansament sense justificació, pessimisme, problemes de memòria o incapacitat per concentrar-se i prendre decisions són alguns dels símptomes que vénen a deixar patent que algú pateix d'distímia i com a conseqüència també de abúlia.
L'ús de medicaments és el tractament més habitual que s'utilitza per tractar aquest trastorn afectiu que també s'aborda mitjançant psicoteràpies.