La ciència és el conjunt de tècniques i models que permet organitzar el coneixement sobre una estructura de fets objectius. La política, per la seva banda, és una activitat ideològica destinada a la presa de decisions d'un grup per assolir objectius i l'exercici de l' poder per a la resolució de conflictes.
D'altra banda, és possible distingir entre les ciències formals (sense contingut concret, com la matemàtica), les ciències naturals (estudien la naturalesa, com la geologia) i les ciències socials (s'encarreguen d'analitzar els fenòmens de la cultura i la societat, com la història).
Dit això, podem afirmar que la ciència política és una ciència social que es dedica a l'estudi de l'activitat política com un fenomen universal i necessari. La ciència política també s'encarrega de desenvolupar la teoria de l' Estat, la principal forma d'organització social.
És important tenir en compte que la política ha existit sempre, de manera que les reflexions sobre els seus abastos daten de l'antiguitat. No obstant això, hi ha qui situen a el naixement de la ciència política al segle XVI, amb el treball de Nicolás Maquiavel.
Nicolau Maquiavel va ser un filòsof i polític florentí que no només es va convertir en una figura fonamental dins de el Renaixement sinó també en algú clau dins de l'àmbit de la política. I tot gràcies a una obra que va realitzar l'any 1513 sota el títol "El Príncep".
Aquell és un treball conegut en els nostres dies i referent en molts casos que el seu autor va escriure mentre estava empresonat per haver estat acusat d'haver dut a terme una conspiració en contra de la família Medicci. En concret, a causa d'aquest llibre va sorgir el terme maquiavèl·lic que actualment té un sentit negatiu i és que entre les qüestions que plantejava el mateix s'estableixen que qualsevol príncep, dirigent, ha de dur a terme totes les actuacions que consideri, siguin de l'tipus que siguin i causin el dany que causin, ja que "la fi justifica els mitjans".
Per aquest motiu fins i tot Nicolás Maquiavelo estableix en aquesta obra que el príncep ha de ser autoritari o que ha de ser temut per la població. Sense oblidar que a més aconsella a tot governant qüestions com ara evitar ser odiat, no augmentar els impostos i no "tocar" mai ni els béns ni tampoc les dones dels seus súbdits. D'aquesta manera, aconseguirà mantenir-se en el seu tron.
No obstant això, tampoc podem passar per alt l'existència d'una altra sèrie d'autors que també van deixar la seva empremta important en la ciència política. Aquest seria el cas de el filòsof anglès Thomas Hobbe, que va defensar a ultrança l'absolutisme polític, o de l'suís Jean-Jacques Rousseau, que va desenvolupar teories nacionalistes i republicanes.
Pel que fa a la noció moderna de la ciència política, sorgeix a partir de l' segle XIX, quan les revolucions liberals i el desenvolupament industrial van propiciar grans canvis socials que van ser analitzats per diversos pensadors.
La ciència política s'encarrega, en l'actualitat, d'analitzar l'exercici de el poder polític, les activitats estatals, l'administració i gestió pública, els sistemes polítics, el règim partidista i els processos d'eleccions, entre molts altres temes.