L' epicureisme és una doctrina desenvolupada per Epicur que considera el plaer com a principi de l'existència de l'ésser humà. D'acord a aquest filòsof grec (341 aC - 270 aC), la recerca de l'benestar de la ment i de el cos ha de ser l'objectiu de les persones.
L'origen etimològic d'aquest terme podem establir que està en el grec i que és fruit de la suma de dos components diferenciats: el nom de l'esmentat filòsof, Epicur, i el sufix "-isme", que s'usa per indicar "doctrina".
Segons l'epicureisme, els plaers han de ser tant espirituals com físics. Aquesta felicitat també s'associa a l'absència de torbacions i de dolor: d'aquesta manera, s'aconsegueix un equilibri entre cos i ment que brinda pau.
Un epicuri és qui segueix els preceptes de l'epicureisme. Els epicuris s'orienten a la autosuficiència, tot i que també defensen el valor de l' amistat. A diferència dels hedonistes, que se centraven en el cos, pretenen arribar a la plenitud física, intel·lectual i emocional.
Al llarg de la història són molts els famosos seguidors que ha tingut l'epicureisme. Bona mostra d'això són els pensadors i escriptors Virgili i Horaci, per exemple.
Epicur vinculava el plaer i el sofriment a la satisfacció, o no, dels apetits. Per al pare de l'epicureisme hi ha tres tipus d'apetits: els naturals i necessaris (que són fàcils de satisfer, com menjar i abrigar-se); els naturals però no necessaris (com mantenir una xerrada interessant o assolir el gaudi sexual); i els que no són naturals ni necessaris (ser famós, acumular poder).
És important tenir en compte que la recerca de plaer, en l'epicureisme, és racional. Els epicuris consideren que, de vegades, cal acceptar un dolor ja que després és seguit per un plaer més gran. I que, al revés, s'ha de rebutjar un plaer que en el futur pot portar un dolor més gran. A l'associar la felicitat a la raó, l'epicureisme persegueix l'ataraxia (un estat de serenitat on no hi ha pertorbacions).
No obstant això, l'epicureisme parla d'altres tipus més de plaer entre els quals hi ha els plaers de l'ànima; els plaers de el cos, que són els més importants; els plaers estables, que són els que s'arriben a sentir quan no es té cap tipus de dolor; i els plaers mòbils, que poden ser tant físics com mentals i que vénen a suposar alguna mena de canvi. Entre aquests últims es pot trobar, per exemple, el plaer de l'alegria.
A més de tot això, no podem passar per alt tampoc el que es coneix com tetrafármaco. Sota aquest terme es ve a incloure un resum de diverses de les doctrines de l'epicureisme, que van ser recollides per Diògenes Laerci en un dels seus treballs i que les va definir com "Màximes capitals".
En concret, el tetrafármaco ve a indicar les quatre doctrines primeres: no temes als déus, no tinguis por de la mort, el que és bo és fàcil d'aconseguir i el que és terrible és fàcil de suportar.