La noció de pràctica docent no té una única definició ni pot explicar en poques paraules. El concepte és molt ampli i fa a l' activitat social que exerceix un mestre o un professor a el donar classe.
La pràctica docent, per tant, està influenciada per múltiples factors: des de la pròpia formació acadèmica de l'docent fins a les singularitats de l' escola en la qual treballa, passant per la necessitat de respectar un programa obligatori que és regulat pel Estat i les diverses respostes i reaccions dels seus alumnes.
Es pot dir que la pràctica docent està determinada pel context social, històric i institucional. El seu desenvolupament i la seva evolució són quotidians, ja que la pràctica docent es renova i es reprodueix amb cada dia de classe.
Això que fa un docent hagi de desenvolupar diferents activitats simultànies com a part de la seva pràctica professional i que hagi de brindar solucions espontànies davant problemes impredictibles.
En un altre sentit, és possible afirmar que la pràctica docent consisteix en la funció pedagògica (ensenyar) i en l'apropiació que cada mestre fa de la seva ofici (formar-se de manera contínua, actualitzar els seus coneixements, assumir certs compromisos ètics, etc.). Les dues qüestions, al seu torn, reben la influència de l' escenari social (l'escola, la ciutat, el país).
La pràctica docent, en definitiva, es compon de la formació acadèmica, la bibliografia adoptada, la capacitat de socialització, el talent pedagògic, la experiència i el medi extern. Tots aquests factors es combinen de diferent manera per configurar diferents tipus de pràctiques docents segons el mestre, que a més provocaran diversos resultats.
* Tradicional: de la mateixa manera que el tecnocràtic (que es veu governat o dominat per la tècnica), l'enfocament tradicional defensa un sistema en el qual els futurs docents es formin a nivell teòric durant uns anys i que, finalment, s'aventurin a posar en pràctica els seus coneixements davant d'una classe real, sota la supervisió d'un expert . En altres paraules, considera que hi ha una sola manera de dur a terme el treball d'un mestre, que no s'ha de veure afectada pel seu instint o per decisions espontànies;
* Constructivista: davant de certes situacions inesperades, els docents han de poder actuar segons el seu propi criteri, utilitzant els seus coneixements per prendre les decisions més beneficioses per als seus alumnes, però sense oblidar que es tracta de persones, d'éssers amb necessitats i rerefons individuals, i no de variables en un exercici la solució ja ha estat trobada per un supervisor. Aquest enfocament incorpora la racionalitat pràctica per obrir les portes a una visió més oberta i flexible de la realitat;
* Constructivista-crític: des de finals de segle XX, una sèrie d'investigacions en el camp de l'ensenyament es van centrar en la importància de aplicar el criteri abans d'actuar. Aquest enfocament representa un veritable trenqui amb el tradicional, ja que convida als docents no només a pensar abans de passar a la pràctica, sinó a reflexionar després d'haver-ho fet per avaluar-se a si mateixos i donar-se la possibilitat de millorar, de elaborar noves i més adequades tècniques de treball. Un pedagog britànic anomenat Lawrence Stenhouse va assegurar que els docents han de convertir-se en autèntics investigadors dins de l'aula, per construir i modelar a cada pas el seu propi coneixement.