La paraula psicologia deriva de el grec psico ("ànima", "activitat mental") i -logía ("estudi"). Es tracta de la ciència que estudia els processos mentals a través de tres dimensions: cognitiva, afectiva i conductual.
I mentre, per la seva banda, el segon vocable que dóna forma a el terme que ens ocupa, científica, podem determinar que té el seu origen etimològic en el llatí i més concretament en la paraula scire que pot traduir-se com "saber".
La psicologia científica, despullada de l'especulació i la metafísica, neix al segle XIX. Amb la psicofísica, que intenta mesurar el mental de forma quantitativa i busca establir un vincle entre el físic i el psicològic, la psicologia passa a formar part de les ciències objectives.
El primer laboratori de psicologia científica va ser establert per Wilhelm Wundt a Leipzig (Alemanya). Des de llavors, la psicologia no va deixar d'aconseguir avanços en el coneixement empíric dels processos mentals i la conducta.
Aquell va ser un psicòleg i fisiòleg alemany que va marcar una fita amb la posada en marxa de l'esmentat laboratori, però també va adquirir gran fama per tot el conjunt de la seva obra i treball que han determinat que actualment se li reconegui indubtablement com el pare de l'estructuralisme.
Un laboratori aquell en què va ser pioner i en el qual va desenvolupar les seves múltiples estudis i teories. No obstant això, d'aquest espai també es van beneficiar posteriorment una altra sèrie d'il·lustres personatges que van deixar la seva empremta en la psicologia científica. Aquest seria el cas, per exemple, de l'psiquiatre alemany Emil Kraepelin que va fundar la psiquiatria científica o el psicòleg anglès Charles Spearman, que és conegut fonamentalment per les seves aportacions a la psicologia ia l'estadística a través de la seva teoria bifactorial.
Tanmateix, no podem tampoc passar per alt el paper que dins de la ciència que estem abordant han jugat figures com Pierre Janet, membre de la coneguda com Escola de París, que, entre altres coses, va dur a terme la teoria de l'automatisme psicològic amb la qual va aconseguir explicar els comportaments amnèsics que es produïen en les persones que pateixen de desdoblament de personalitat.
I tot això sense oblidar l'ús i estudi que va realitzar de la hipnosi per solucionar problemes d'histèria.
Al segle XX, la psicologia conductiva nord-americana i la psicologia soviètica coincideixen en els plantejaments experimentals i epistemològics positivistes. D'aquesta manera, la disciplina s'emmarca dins de les ciències naturals i la conducta reemplaça a la ment com a objecte d'estudi.
No obstant això, a mitjan segle, la psicologia cognitiva recupera l'estudi dels processos mentals, però mantenint els mètodes experimentals de l' conductisme. La noció que la ciència es construeix a partir de l'empíric i objectiu mai s'abandona.
La combinació de les teories i pràctiques conductuals i cognitives ha possibilitat el sorgiment de tècniques per resoldre problemes individuals i socials, al costat de el desenvolupament de teràpies científicament provades.
Fora de la psicologia científica van quedar les psicologies alternatives o pseudopsicologías, que rebutgen el mètode científic. Un d'aquests casos seria la parapsicologia, una disciplina criticada per molts especialistes.