Els accidents i les formes que modifiquen una superfície plana componen el seu relleu. Es pot tractar de depressions o d'elevacions que alteren la fisonomia. Les muntanyes, els canons, les serres i les valls, en aquest sentit, formen el relleu del nostre planeta.
El relleu terrestre, per tant, inclou aquells canvis que poden advertir-se en la superfície de la planeta, ja sigui a nivell superficial o al llit submarí. Pot diferenciar-se entre el relleu emergit (que es desenvolupa sobre el nivell de la mar) i el relleu oceànic (que es troba submergit).
La noció de relleu continental es vincula a les formes que existeixen en els continents (és a dir, a la superfície emergida) ia la zona submergida més pròxima a ells (que es coneix com a plataforma continental). Aquesta definició ens demostra que el relleu continental també pot classificar-se com relleu emergit i que forma part del que entenem com relleu terrestre.
A causa que els continents ocupen prop de l' 30% de la Terra, el relleu continental es desenvolupa en l'esmentat percentatge de la planeta. S'hi inclouen totes les muntanyes, altiplans, les valls, les depressions i les planes que es troben a la Antàrtida, Amèrica, Europa, Àfrica i Àsia.
Es pot entendre el relleu continental com les zones de la litosfera que no es troba cobertes per l'oceà. Des de la plana pampeana fins a la serralada dels Andes, passant pels Alps i el desert de Sàhara, el relleu continental sobresurt en tots els punts de l'planeta.
Si analitzem el relleu continental tenint en compte la seva magnitud, podem distingir entre dos grans grups: les macroformes i les menors. Vegem a continuació les corresponents a la primera:
* Planes sedimentàries i conques: aquestes formes de relleu són terrenys que no solen superar els 200 metres i presenten escassos accidents geogràfics. A Amèrica Llatina són predominants els sedimentaris, és a dir aquelles planes que han nascut sobre de grans conques sobre les quals s'han dipositat sediments per diversos centenars d'anys;
* Serralades que es van formar recentment: es tracta d'alineacions de muntanyes que s'han aixecat en els últims milions d'anys, període que per a la Terra pot ser considerat «recent». Alguns exemples d'aquest tipus de macroforma en relleu continental són la serralada dels Andes, les alpines i l'Himàlaia. Atès que no han patit l'erosió durant tant de temps com altres formes, les serralades formades en aquesta època són les més elevades de l'món.
Entre les formes menors de relleu es troben les següents:
* Terrasses al·luvials (o fluvials): són taules o plataformes sedimentàries de poca extensió que es van construir en un vall fluvial a causa dels sediments del riu que queden als costats de la llera, on el seu pendent (i, per tant la seva capacitat de arrossegament) disminueix;
* Cons de dejecció: també es coneixen amb el nom de ventalls al·luvials , i es tracta de formacions que s'assemblen a les terrasses formades en el punt en el qual un torrent es connecta amb una plana. Els sediments que arrossega el primer es van dipositant com una mena de ventall i no solen formar una sola llera, sinó diversos, i s'obren a les crescudes de major intensitat;
* Cons superposats: a la Vall de la Mort, a Nord Amèrica, es dóna un clar exemple de cons de dejecció que s'han anat superposant. Allà convergeixen diversos torrents, els quals s'obren quan arriben a el fons de la vall, un fenomen que s'anomena «coalescència fluvial».