El terme llatí scrupŭlus , que fa referència a una pedra de mida petita, va arribar a el castellà com escrúpol. Així es diu a l' recel o la vacil·lació que té una persona respecte a si una cosa és acceptable, o no, segons la moral.
Els escrúpols, per tant, es vinculen als paràmetres que guien el comportament o fixen els deures. Quan algú actua sense escrúpols, ho fa sense preocupar-se per la seva consciència o sense tenir en compte els criteris que socialment es consideren bons o correctes.
Per exemple: "Els jugadors del conjunt local no van tenir escrúpols i es van deixar perdre per evitar enfrontar a el candidat a la següent ronda" , "Només una persona sense escrúpols és capaç de abandonar a un nen" , "Tinc escrúpols i mai actuaria a esquena de els meus companys o els meus caps " .
Qui té escrúpols, en definitiva, dubte sobre la realització de certs actes ja que no desitja comportar-se de manera incorrecta. Per això pot manifestar incertesa a l'hora de prendre determinades decisions. En canvi, aquell que no té escrúpols no té condicionaments interns i persegueix el seu interès sense preocupar-se per res més.
La llista de sinònims de el terme escrúpol que podem trobar en un diccionari és bastant extensa, com podem apreciar a continuació: mirament, objecció, fàstic, aprensió, melindre, remilgo, afectació, delicadesa, reconcomio, consciència, recel, prejudici, ressentiment, cura, escrupolositat, minuciositat, exactitud, zel i precisió . Pel que fa als seus antònims, podem destacar els següents dos: negligència i desídia .
La idea de nàusees i fàstic formen part d'una de les accepcions que ens brinda el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, on relaciona aquestes reaccions en particular amb algun aliment, encara que aquesta aprensió també pot mostrar-se cap a una altra cosa. En sentit religiós, aquesta paraula se sol usar per fer referència a l'desassossec en excés de la consciència.
Si tenim en compte les paraules de sant Alfons, la consciència escrupolosa és la que tem el pecat quan no és necessari, ja que no hi ha fonaments o raons de validesa per a aquesta preocupació. Això es pot advertir abans de dur a terme l'acció com després, com la por a cometre un pecat molt greu. Potser es relacioni aquest ús amb l'expressió escrúpol de monja, que el diccionari de la RAE defineix com un «pueril i exagerat».
La idea d'escrúpol, d'altra banda, s'utilitzava en l'antiguitat per al·ludir a diferents unitats de mesura. En l'àmbit de la farmàcia, un escrúpol era una unitat de mesura que es feia servir per registrar el pes dels ingredients usats en l'elaboració dels fàrmacs. A la Península Ibèrica (tant a Portugal com a Espanya) equivalia a 1198 mil·ligrams o 24 grans, mentre que al Regne Unit (d'acord amb el sistema imperial anglès), un escrúpol tenia un valor corresponent a 20 grans.
Els apotecaris de segle XVIII usaven diverses unitats de mesura per a pesar els seus productes, entre els quals també es trobaven la unça, la dracma i la lliura. Vegem a continuació la relació que hi havia entre elles: una lliura era igual a dotze unces; una unça era igual a vuit dracmes; un dracma era igual a tres escrúpols. D'altra banda, també era comú l'ús de l' caràcter (que equivalia a quatre grans) i de l' òbol (que corresponia a dotze grans).
Per a la astronomia, 1 grau de cercle es divideix en seixanta escrúpols. Dit d'una altra manera: els escrúpols són cadascuna de les seixanta parts en les quals pot dividir-se un grau de cercle.