Si volem conèixer, en primer lloc, l'origen etimològic de el terme perfecció, hem de marxar, simbòlicament parlant, fins el llatí. I és que deriva de la paraula "perfectio", que pot traduir-se com "l'acció de deixar alguna cosa acabat" i que es troba composta per tres parts diferenciades:
-El prefix "per", que és equivalent a "completament".
-El verb "facere", que és sinònim de "fer".
-El sufix "-ció", que s'usa per indicar "acció i efecte".
Perfecció és un concepte que es refereix a la condició d'allò que és perfecte. El perfecte, per la seva banda, és el que no té errors, defectes o mancances: es tracta, per tant, d'alguna cosa que va aconseguir el màxim nivell possible.
Per exemple: "L'esdeveniment es va desenvolupar a la perfecció, d'acord al planejat" , "La jugada dissenyada per l'entrenador es va plasmar en el camp a la perfecció i l'equip local va poder guanyar per un punt" , "Cadascun dels nostres dissenys aspira a la perfecció " .
En l'àmbit de el Dret s'utilitza amb molta freqüència el terme que ara ens ocupa. En concret, s'empra per referir-se a aquest moment d'un procediment en el qual es compleixen tots els requisits establerts. Una situació que porta, per tant, al fet que neixin tant els drets com les obligacions de qui ha reunit aquells.
La idea de perfecció pot variar d'acord a la concepció filosòfica. Per als catòlics, l'únic perfecte és Déu: no existeix perfecció fora d'Ell. En aquest sentit, és impossible assolir la perfecció en cap acció o creació de l' ésser humà.
És possible, però, afirmar que alguna cosa ha arribat a la perfecció quan es desenvolupa tal qual estava previst. En aquest cas, la perfecció s'associa a un objectiu complert, sense que es registrin errors. Si en un festival artístic, el cronograma es compleix sense alteracions, els artistes queden conformes amb les seves participacions i el públic gaudeix d'l'esdeveniment, es podrà dir que tot va sortir a la perfecció.
Dins de la Psicologia, existeix el que es coneix com perfeccionisme. Ve a ser la creença que considera que es pot i s'ha d'aconseguir la perfecció. Per aquest motiu es vegi la mateixa com una manera d'incentivar a les persones a esforçar-se, a motivar-se ia intentar aconseguir tot el que s'han proposat.
No obstant això, hi ha qui creuen que aquesta idea no fa res més que fer mal a l'ésser humà, oprimir i tenir-lo sempre subjecte al fet que ha d'assolir la perfecció en els diversos aspectes de la seva vida. Tant és així que es considera que pot portar fins i tot a la depressió ia un estrès considerable.
La perfecció fins i tot pot ser subjectiva i estar vinculada a la estètica. Un individu pot creure que una certa pintura o una escultora reflecteix a la perfecció allò que pretén transmetre, mentre que un altre subjecte pot pensar alguna cosa diferent i considerar que l'obra en qüestió té defectes en la presentació.