S'anomena tinció a l' procés i el resultat de tenyir (atorgar un color a una cosa). El concepte deriva d'el vocable llatí tinctĭo.
És important destacar que l'acte i la conseqüència de tenyir també es coneixen com tintura. D'aquesta manera, mentre que en el llenguatge col·loquial sol emprar la idea de tintura, en el camp de la química i de la medicina es prefereix el terme tinció.
En aquest sentit, es diu tinció a una tècnica que s'empra en els laboratoris amb l'objectiu de optimitzar la visió d'allò que s'observa a través d'un microscopi. La tinció, d'aquesta manera, consisteix a aplicar un colorant a una substància o un teixit perquè resulti més simple detectar-lo i analitzar-lo.
Amb la tinció, és possible millorar la definició de grups de cèl·lules o de fragments de teixit, per citar algunes opcions. També, mitjançant tintures especials, es pot mesurar la presència de certes substàncies o elements en un compost.
Quan es tenyeix un teixit viu, es parla de tinció in vivo , supravital o vital. Això permet observar reaccions químiques o característiques morfològiques de teixits vius mentre les cèl·lules compleixen la seva funció natural. En general, l'objectiu que busquen els científics a través d'aquest tipus de tinció és treure a la llum certes dades sobre la citoestructura (la conformació de la cèl·lula) que no podrien ser observats d'una altra manera, tot i que també serveix per a indicar la ubicació d'un producte químic determinat, o bé d'una reacció que passa a l'interior dels teixits o de les cèl·lules.
Una de les característiques principals de la tinció in vivo és que els colorants solen usar-se en solucions altament diluïdes, amb valors de concentració que van des de 1: 5.000 a 1: 50.000. No obstant això, això no sempre impedeix que la tinció sigui tòxica per a l'organisme.
Es parla de tinció in vitro per definir la coloració d'estructures o cèl·lules que ja no es troben en el seu context biològic. En general, es combinen diversos colorants per obtenir resultats més detallats i precisos. Quan això s'uneix a certs protocols de preparació de mostres i de fixació, la ciència és capaç de produir diagnòstics consistents.
També existeix el concepte contratinción, que es refereixen a l'aplicació d'una segona tinció a una determinada preparació per tornar visibles aquelles parts que no van poder ser tacades amb la primera. La tinció, d'altra banda, pot ser indirecta o directa d'acord a la interacció de l'colorant amb el teixit.
Una de les tincions més conegudes és la tinció de Gram, desenvolupada per Christian Gram, que permet visualitzar bacteris en les mostres clíniques. Els bacteris que reaccionen tornant-se de color morat s'anomenen bacteris Gram positives, mentre que aquelles que es tornen rosades es defineixen com bacteris Gram negatives.
La tinció de Wright, la tinció hematoxilina-eosina i la tinció argèntica són altres classes de tincions que poden emprar-se.
Reprenent el terme contratinción , podem observar un exemple d'aquesta tècnica quan s'aplica cristall violeta (un grup de compostos que solen usar-se com colorants i indicadors de pH i que també s'anomena violeta de genciana o violeta de metil ) a una mostra de bacteris per una tinció de Gram, ja que només les Gram positives resulten tacades; per aquesta raó es torna necessària l' aplicació de safranina , la qual afecta a totes les cèl·lules i, per tant, permet identificar les Gram negatives.