El adjectiu cimarrón s'empra per nomenar un animal que no està domesticat i que, per tant, viu en un estat salvatge. També es qualifica d'aquesta manera a l'exemplar domèstic que s'escapa de la seva llar i s'instal·la en una zona agresta, tornant-se agressiu i antisocial.
Els cimarrones poden arribar a l'estat silvestre de manera voluntària, fugint de les persones, o per acció deliberada d'l'ésser humà. Amb el pas el temps, aquests animals en ocasions es reuneixen formant bandades que poden constituir una amenaça per a la fauna i per a l'humà.
Els gossos cimarrones, per exemple, solen atacar galliners i granges. Fins i tot poden creuar-se amb altres espècies, com coiots o llops, donant lloc a nous híbrids. Els cavalls cimarrones, per la seva banda, són aquells que es troben en estat salvatge, encara que disposen d'antecessors domèstics.
De la mateixa manera, no podem passar per alt l'existència d'una pel·lícula que porta per títol el terme que ara ens ocupa. Sí, es titula "Cimarrón" i va ser estrenada l'any 1960.
El seu director va ser Anthony Mann i tenia un elenc d'actors ampli en el qual destaquen figures de la talla de Glenn Ford, Maria Schell, Anne Baxter i Harry Morgan. De la mateixa manera, cal destacar que és l'adaptació cinematogràfica de la novel·la de el mateix títol escrita per Edna Ferber.
El mateix compte que un matrimoni, format per Yancey i Sabra, assisteixen a una de les distribucions gratuïtes de terreny que es van dur a terme a Amèrica del Nord en els últims compassos de segle XIX, concretament durant el que va ser l'anomenada colonització de l'oest. Dues persones que són molt diferents i que tenen l'esperança de poder tenir la vida que sempre han somiat. Ell és un idealista que està disposat a lluitar en qualsevol front si l'objectiu és defensar una causa justa mentre que ella aspira a ser alguna cosa més que una mestressa de casa.
Una planta orada, d'altra banda, és una varietat silvestre d'una planta que compta amb varietats conreades. Moltes vegades són plantes que les persones introdueixen en un àmbit per emprar-les com a aliment.
La idea de cimarrón també s'aplica amb referència als esclaus que, al continent americà, es fugaven i vivien en rebel·lia, allunyant-se de les ciutats. Aquests esclaus solien instal·lar-se en llocs coneguts com quilombos o palenques.
També coneguts com negres cimarrones, aquests homes aconseguien armes per defensar la seva llibertat. En els palenques desenvolupaven una manera de vida comunitari, repartint-se les tasques i els aliments de manera igualitària. Moltes vegades organitzaven els palenques com fortaleses per evitar que els seus amos poguessin tornar a capturar-los.
Cal establir que a Cuba es va substituir el nom de cimarrones pel de jívaros.
Els cimarrones cal tenir en compte que es jugaven la seva integritat a l'fugir. I és que si els seus amos aconseguien capturar eren sotmesos a autèntiques salvatjades. En concret, era habitual que a les dones se'ls tallessin els pits, que a qualsevol d'aquests esclaus fugits se'ls tallés un peu i fins i tot que als homes se'ls castrés.