De el llatí inflatio , el terme inflació fa referència a la acció i efecte d'inflar. La utilització més habitual de l'concepte té un sentit econòmic: la inflació és, en aquest cas, la elevació sostinguda dels preus que té efectes negatius per a la economia d'un país.
Això vol dir que, amb la inflació, pugen els preus dels béns i serveis, el que genera una caiguda de el poder adquisitiu. Per exemple: un treballador solia comprar 30 quilograms d'aliments amb el seu salari de 1.000 pesos. Als pocs mesos, davant la inflació existent, aquest mateix salari li permet comprar tot just 10 quilos d'aliments.
Aquest fenomen pot originar-se per motius molt diferents; vegem tres casos a continuació:
* La inflació de demanda es produeix quan augmenta la demanda general i el sector productiu no està en condicions d'adaptar la seva oferta, el que provoca que els preus pugin;
* La inflació de costos, per la seva banda, apareix quan augmenten els costos dels productors (ja sigui per mà d'obra, matèries primeres o impostos) i aquests, per mantenir els beneficis, traslladen l'augment als preus;
* La inflació acte construïda, finalment, té lloc quan els productors preveuen augments de preus en el futur i decideixen anticipar-se amb un ajust en la seva conducta actual.
Així mateix, hi ha diversos tipus d'inflació, com ara:
* Inflació moderada: els preus pugen de manera gradual;
* Inflació galopant: els preus pugen en taxa de dos o tres dígits en un any;
* Hiperinflació: la pujada dels preus pot arribar al 1.000% anual, el que reflecteix una seriosa crisi econòmica que provoca que l' diners d'un país perdi el seu valor.
Conseqüències positives de la inflació
Segons el keynesianisme (una teoria econòmica), els salaris nominals triguen menys a incrementar-se que en ajustar cap al descens; quan aquests són sobrevaluados, aquesta particularitat pot portar a un desequilibri que duri molt de temps, la qual cosa resulta en un gran percentatge d'atur. Tenint en compte que la inflació no superaria els salaris reals si els nominals no canviessin, els keynesians asseguren que, en certa mesura, la inflació pot ajudar els mercats de treball a equilibrar-més veloçment.
Un dels mitjans més comuns per controlar l'oferta de diners és la possibilitat d'establir una taxa fixa de descompte, la qual els bancs han d'usar per demanar un préstec a el banc central; d'altra banda, també es poden realitzar operacions de mercat obert, o sigui que el banc central intervingui en el mercat de bons per impactar en les taxes d'interès nominal. Quan una economia està travessant una crisi i veu una baixa en el seu interès nominal, arriba un punt en el qual el banc no pot reduir més les taxes, atès que es convertirien en números negatius, i aquest fenomen es denomina trampa de liquiditat . Novament, un cert grau d'inflació sol assegurar que aquests valors no s'acostin a l'zero, oferint a les entitats bancàries la possibilitat de reduir-quan així ho necessitin.
Com demostra la història de certs països, un alt grau d'inflació pot desembocar en una veloç expansió econòmica. Una de les raons per això és que les inversions de tipus financer veuen la seva rendibilitat neta (que s'obté restant a l'interès nominal la inflació) decréixer considerablement, la qual cosa torna més temptadores les inversions no financeres. Més encara, és important notar que les mesures de tipus anti inflacionista han demostrat en més d'un cas afectar negativament l'economia, com es pot apreciar en el decaïment que va patir Brasil l'any 96 i Sud-àfrica al 94.