La paraula perversió procedeix de llatí perversĭo i fa referència, segons la Real Acadèmia Espanyola, a l'acció i les conseqüències o els resultats de pervertir. Dit verb, al seu torn, es refereix a alterar el bon gust o els costums que són considerades com sanes o normals, a partir de desviacions i conductes que resulten estranyes.
El terme també s'utilitza per referir-se a la alteració de la condició natural o d'l'ordre habitual de les coses. Per exemple: «No vaig a avalar una perversió semblant a la meva família» , «La ciència ha comès una perversió a l'crear en laboratoris animals que són condemnats a una mort horrible» , «La víctima va ser colpejada amb acarnissament, revelant la perversió de l'segrestador » .
Una de les principals accepcions que ha tingut al llarg dels segles la paraula perversió ha estat relacionada amb el sexe. Així, per exemple, un dels grans pensadors de el segle XX com ha estat Sigmun Freud ja va parlar d'aquella i ho va fer definint-la com tot aquell conjunt de conductes de tipus sexual que no tenen cap objectiu reproductiu sinó que simplement es realitzen amb el clar objectiu de buscar el plaer.
Precisament aquest tipus de conductes esmentades poden estudiar o descobrir-se, per exemple, mitjançant la Literatura. I és que a través dels segles diversos han estat els autors que han dut a terme les seves obres apostant per la perversió. Aquest seria el cas de l'famós Marquès de Sade que va realitzar una sèrie de llibres molt polèmics en el seu moment com Justine o els infortunis de la virtut (1787) on s'estableixen diversos episodis qualificats de violència sexual.
Però no seria l'únic autor doncs al costat d'ell trobem altres que també en algun moment han estat qualificats com a escriptors que tanquen en les seves històries la perversió sexual en estat pur. Estem parlant de Leopold Von Sacher-Masoch amb el seu treball titulat La Venus de les pells (1870) o Georges Bataille amb La història de l'ull (1928).
Una altra definició estableix que la perversió és una anomalia de l'comportament que implica la desviació d'una tendència psicològica natural. Encara que moltes vegades el concepte és relacionat en forma automàtica amb la sexualitat, la psicologia es refereix en aquests casos a parafílies.
El terme està format per dos vocables grecs: per ("a l'marge de") i filía ("amor"). Per tant, la parafília és un tipus de conducta d'índole sexual on la persona no gaudeix per la relació íntima: en canvi, obté el plaer a partir d'una altra acció relacionada.
Els especialistes assenyalen que les parafílies són inofensives, excepte quan generen algun dany o suposen un risc per a qualsevol de les persones que participen de l'acte sexual.
En aquest sentit una de les parafílies més freqüents és la que es coneix amb el nom de fetitxisme. Un concepte aquest sota el qual s'engloba el qual una persona té freqüents fantasies sexuals i molt desig per certes parts de el cos o per l'ús d'una sèrie d'objectes com, per exemple, les sabates de taló.
En molts casos, la parafília depèn les convencions socials de l'època i de la regió. La homosexualitat va ser considerada parafílica en el seu moment, però amb el temps va passar a ser entesa com una simple elecció individual d'el comportament sexual. Cal destacar que mai s'ha pogut demostrar l'existència d'una alteració orgànica o psicològica que expliqui l'origen d'una parafília.
Entre les parafílies, es troben la zoofilia o bestialisme, la coprofilia, el fisting, la necrofília i la pedofília.