De el llatí lacuna , la noció de llacuna es refereix a l' dipòsit natural d'aigua que pot tenir diferents dimensions i formar-se a partir de la desembocadura d'un rierol o riu o, si no, en períodes d'inundació pel desbordament d'un d'ells i el posterior estancament de les aigües. Generalment es composen d' aigua salada, encara que existeixen llacunes que les tenen dolços. Cal esmentar que l'aigua dolça és aquella que posseeix unes quantitats mínimes de sals minerals dissoltes en el seu interior mentre que l'aigua salada abunda en aquests components; la primera es troba en rius, rierols i brolladors i la segona en el mar i la major part de les llacunes.
Les llacunes poden formar-se per diferents motius. Un d'ells és a partir de l' acció de forces tectòniques, les quals creen depressions mitjançant plegaments de l'escorça terrestre generant els aixecaments coneguts com cúpules, separats per depressions (cubetes) en què es crea una fossa que s'omple d'aigua.
Una altra causa de la formació d'una llacuna pot ser l'existència d'un volcà. Els volcans poden generar espais propicis perquè s'acumuli l'aigua a l'erupcionar, ja que el material que expulsen forma cràters a terra, els mateixos poden ser de fins a uns 1,6 quilòmetres de diàmetre.
Una altra via per a la formació d'aquests estancs és el enfonsament de la ribera d'un riu; l'acumulació de material sòlid en determinades zones impedeix la sortida de l'aigua, atrapant-la en un terreny incomunicat. Aquestes llacunes són temporals, a el passar una determinada quantitat de temps sense pluja, l'aigua que la conté s'evapora i per tant, la llacuna desapareix. Una altra manera en què pot construir és com a conseqüència de l'desbordament d'un determinat afluent o per ser un lloc propici per a la seva desembocadura.
En un altre sentit, una llacuna és un error de la memòria, la manca en la formació intel·lectual d'una persona o els buits que han quedat en algun manuscrit o imprès per acció de l'temps o un altre tipus de causa.
Diferències entre llacs i llacunes
Moltes vegades els dos conceptes es confonen, arribant a creure que la simple diferència que hi ha entre tots dos és de grandària, la qual cosa és totalment erroni ja que hi ha certes característiques que ha de tenir una extensió aqüífera per a ser considerada una cosa o l'altra.
En el cas de les llacunes, són alimentades també per rius i rierols però no tenen una sortida, de manera que l'única forma en què es pot desagotar és a través de l'evaporació. Les seves aigües són salades causa que contenen una gran quantitat de minerals, que queden emmagatzemats a terra quan l'aigua s'evapora; per això es diu que les llacunes són miralls d'aigua tancats, perquè posseeixen aigua estancada.
De totes maneres cal aclarir que algunes llacunes posseeixen aigua dolça, la qual cosa generalment es troba relacionat amb el tipus de sòl en què aquesta es troba, on no abunden els minerals i a l'evaporar-se l'aigua els mateixos són absorbits per terra i desapareixen de la superfície.
El llac més gran de l'món és el Caspi, que sol ser classificat com un mar interior. Té una superfície de 371.000 km² i una profunditat mitjana de 170 metres. Pel que fa a el llac més profund de l'món és el Baikal, amb 1.637 metres de profunditat.