Prosòdic és un terme l'etimologia ens porta a el llatí prosodĭcus , encara que els antecedents més remots es troben en la llengua grega. Es tracta d'un adjectiu que fa al que vinculat amb la prosòdia (la branca de la gramàtica orientada a l'accentuació, l'entonació i la pronunciació).
Es coneix com accent prosòdic a la vigorització que es realitza d'una certa síl·laba. En català, aquesta accentuació es reconeix a partir de la inclusió d'un accent ortogràfic (també anomenat titlla) o de la seva absència, com dictamina les regles de la ortografia.
La síl·laba que ha de ressaltar en l'accentuació es coneix com síl·laba tònica, més enllà que porti accent o no. La resta de les síl·labes que no reben l'accent prosòdic s'anomenen síl·labes àtones.
La manera en què s'aplica l'accent prosòdic varia en cada llengua. En el nostre idioma, l'accent prosòdic implica una intensificació de la veu i un canvi en el to perquè la síl·laba tònica es diferenciï de les altres.
Vegem alguns exemples d'accents prosòdics. La paraula "automòbil" se separa en les següents síl·labes: au-to-mó-vil . L'accent prosòdic recau en la síl·laba afirmar , que porta titlli ja que es tracta d'una paraula greu.
"Gos" , per la seva banda, és un terme compost per dues síl·labes: pe-rro . En aquest cas, l'accent prosòdic se situa en la síl·laba pe , que no porta accent ortogràfic ja que les paraules greus que finalitzen en vocal no han accentuar-se amb accent.
Tipus d'accent prosòdic
En els idiomes que posseeixen un accent fix, com és el francès o el polonès l'accent posseeix un valor de tipus demarcativo que permet establir els límits de les paraules, les fronteres que les divideixen.
En els idiomes en què l'accent gràfic pot variar tenint en compte les normes de l'ortografia, l'accent té la funció d'indicar una obertura a les cordes vocals de manera que puguem pronunciar adequadament les paraules.
Dins de l'accent prosòdic hi ha dos tipus d'accent.
L'accent lèxic: Com el seu nom indica aquest tipus d'accents depèn d'una categoria gramatical. Això vol dir que depenent de el tipus de paraula: lèxiques (acentógenas) o gramaticals (no acentógenas) serà la distribució dels accents. Aquest tipus d'accent es caracteritza per la seva qualitat de movible que li atorga dins de la llengua a la qual pertany una determinada llibertat. Aquest tipus d'accent pot donar-li a la síl·laba una distinció de tipus tonal (sons més intensos, cop a la síl·laba) o d'intensitat (sons més extensos).
L'accent oracional: És un tipus de marcatge dins d'una paraula que està relacionat amb la seva entonació. S'utilitza a l'comunicar un missatge per tal de crear sons que es vagin entramat i barrejant. Això vol dir que aquest assumpte no es redueix a la forma en què es pronuncia una paraula sinó a com es pronuncia a l'anar lligada a unes altres. És a dir que és un tipus d'accent que contempla a les paraules com a parts d'el tot que és l'oració o l'enunciat.
Cal aclarir que hi ha un altre tipus d'accents vinculats a altres llengües diferents a l'espanyol. En el grec antic, per exemple, la forma en què es distingia l'accentuació era a través d'una elevació de el to de veu (tensant més les cordes vocals en les síl·labes accentuades). Els noms que sol rebre l'accent en aquests casos poden ser tònic, d'altura, cromàtic, tonal o melòdic.