Per poder conèixer el significat de el terme teocentrisme, el primer que cal fer és descobrir el seu origen etimològic. En aquest sentit podem dir que deriva de el grec ja que és fruit de la suma de tres components d'aquesta llengua:
-El substantiu "theos", que pot traduir-se com "déu".
- "Kentron", que és equivalent a "centre".
-El sufix "-isme", que s'utilitza per indicar "doctrina".
S'anomena teocentrisme a la doctrina que situa Déu com a director absolut de tots els esdeveniments de l'univers. D'acord a l'teocentrisme, allò que passa al món, incloent les accions dels éssers humans, depèn de Déu.
Els teocentristas expliquen la realitat a partir de la voluntat divina: tot està supeditat a Déu. La ciència, en aquest marc, queda en un segon pla a causa de que qualsevol fenomen, per mínim o insignificant que resulti, és regit en última instància per la divinitat.
Durant molts segles, el teocentrisme va ser la doctrina predominant. Des del començament de l'era cristiana fins a l'inici de l' Renaixement, les diferents corrents filosòfics solien situar a Déu en el centre de l'escena. El panorama va començar a canviar a partir de l' Renaixement, quan es va col·locar a l' ésser humà com a protagonista central de l'univers.
Precisament per la primacia de l'teocentrisme a l'època medieval s'entenia que les classes més humils fossin, com alguns historiadors han determinat, no només pessimistes sinó també subjugades i sense ànim de lluita. Això es devia a la idea que tot estava supeditat a la voluntat de Déu, que el rei era rei perquè així aquell ho havia determinat i que no es podia fer res per canviar les coses.
De la mateixa manera, aquesta circumstància també vindria a explicar el fet que en aquest moment es donessin forma a iniciatives que, d'una manera o altra, oferien als individus el poder estrènyer la seva relació amb Déu, expiar els seus pecats i fins i tot poder assegurar que després de la mort tindrien una vida en absoluta pau amb l'Ésser Creador. Ens estem referint en concret al que van ser les peregrinacions a el Camí de Sant Jaume, que encara avui segueixen vigents, i també la creació de diferents ordes religiosos que es consideraven que estaven aferrades a valors com la castedat, l'obediència o la feina.
A partir del segle XV, la majoria dels corrents de pensament van deixar de reconèixer a Déu com l'única causa de tot el que succeeix en el univers, sinó que va passar a ser considerat, només en alguns casos, com un més de diversos factors.
El teocentrisme, d'aquesta manera, va deixar passar a l' antropocentrisme, que pren a les persones com a centre dels esdeveniments. L'antropocentrisme pensa la realitat a partir dels interessos i les condicions dels éssers humans, a diferència de l'teocentrisme que ho fa a partir de la presència de Déu.
Entre el teocentrisme i l'antropocentrisme s'ubica el biocentrisme, que pren a tots els éssers vius com a eix, més enllà de l'ésser humà.