El vocable llatí badius , que pot traduir-se com "vermellós", va arribar a la nostra llengua com melsa. D'acord a la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), el concepte pot al·ludir a un color rogenc amb tendència a l'groguenc.
L'ús més habitual de la noció, de totes maneres, es troba en l'àmbit de la anatomia. La melsa és una víscera dels animals vertebrats la forma varia, però que sol situar-se prop de l'estómac, al seu costat esquerre.
La melsa, de tonalitat rogenca, contribueix al desenvolupament dels limfòcits (cèl·lules limfàtiques que participen en les reaccions immunitàries) i en la destrucció dels glòbuls vermells sanguinis que ja han caducat.
Al ésser humà, la melsa és oblongo i de forma aplanada. Sol mesurar vuit centímetres i mig d'ample i uns tretze centímetres de llarg, amb un gruix de tres centímetres i mig i un pes que supera els 125 grams però que no arriba als 200.
Aquest òrgan es troba en el sector esquerre superior de la cavitat abdominal i manté vincle amb el ronyó esquerre, el diafragma i el pàncrees. Habitualment la melsa no pot palpar en les persones adultes.
Entre les funcions que compleix la melsa en l'organisme humà es troben la maduració i l'eliminació de glòbuls vermells i la immunitat cel·lular i humoral. Quan l'òrgan presenta algun tipus de dany o patologia i ha de ser extirpat ja sigui total o parcialment, s'apel·la a una esplenectomia. Aquesta intervenció quirúrgica sol dur-se a terme a través de l'mètode conegut com laparoscòpia.
Hipertròfia de la melsa
Atès que les causes de la hipertròfia de la melsa són tantes, cal dividir-les en diversos grups, com pot apreciar-se en la següent llista:
* Infeccions: hepatitis, brucel·losi, leishmaniosi visceral, mononucleosi infecciosa, psitacosi, paludisme, sífilis, endocarditis bacteriana subaguda i tuberculosi;
* Anèmies: esferocitosi hereditària, eliptocitosis hereditària, talassèmies i anèmia de cèl·lules falciformes;
* Trastorns mieloproliferatius i neoplàsies hematològiques: leucèmia, policitèmia vera, mielofibrosi i limfoma de Hodgkin i altres limfomes;
* Tesaurismosis: en aquest grup de possibles causes de la hipertròfia de la melsa es troben diverses malalties, com la de Gaucher, la de Letterer-Siwe, la de Hand-Schüller-Christian, la de Niemann-Pick i la de Wolman.
A més de les causes recentment esmentades, hi ha altres que no poden classificar-se amb facilitat, i entre elles trobem: cirrosi, amiloïdosi, trombosi de la vena porta o la esplènica, quists a la melsa, síndrome de Felty, sarcoïdosi, lupus eritematós sistèmic i pressió sobre la vena porta o la esplènica.
Pel que fa als símptomes de la hipertròfia, resulten difícils d'identificar ja que no són molts i poden semblar-se als d'altres trastorns. Per exemple, donada la proximitat entre la melsa i l'estómac, pot ocórrer que el comprimeixi i que generi a l'subjecte la sensació de sacietat tot i no haver ingerit cap aliment. També són comuns el mal d'esquena a la regió pròxima a la melsa i les molèsties a la zona superior esquerra de l'abdomen.
El tractament de la hipertròfia de la melsa sol centrar-se en el trastorn subjacent, encara que també hi ha recomanacions específiques per als pacients, com ser que evitin qualsevol activitat que pugui comportar cops o impactes contra la zona de la melsa, ja que sota aquestes condicions és més propens a estrips i hemorràgies impossibles de controlar.