A l'recopilar informació sobre l'anomenada psicologia social, un pot advertir que aquesta disciplina va començar a ser desenvolupada a principis de l' segle XX en territori nord-americà. Es tracta d'una branca de la psicologia que gira al voltant de l'supòsit que hi ha processos d'índole psicològica que determinen la manera en què funciona la societat i la manera en què té lloc la interacció social. Aquests processos socials són els que delineen les característiques de la psicologia humana.
La psicologia social examina la determinació mútua entre un individu i el seu entorn social. Així, aquesta ciència investiga els trets socials de l'comportament i el funcionament mental.
Per a la gran majoria d'experts i estudiosos de la Psicologia Social, sense cap dubte, el pare o un dels antecessors de la mateixa és el sociòleg francès Auguste Comte. Una figura que, entre altres coses, va plantejar el que es va anomenar moral positiva i que se centrava tant en el que era el paper de l'home en la societat i en la cultura com en el que són els fonaments biològics de la mateixa en matèria de conducta.
No obstant això, també s'estableix en aquesta categoria d'antecedent i pioner d'aquesta disciplina que ens ocupa a Karl Max, un intel·lectual alemany, que va plantejar una sèrie d'elements que després serien fonamentals en aquella. En concret, va desenvolupar conceptes referents a les influències que l'individu té tant de tipus cultural com institucional, material o tècnic.
A tot això podem afegir el que en concret els que es consideren constructors d'aquesta Psicologia Social són tres nord-americans: George H. Mead, Floyd Henry Allport i Kurt Lewin, que era polonès però que va acabar nacionalitzant nord-americà.
Un psicòleg aquest últim que destaca per ser el fundador de l'anomenada Psicologia Social Moderna, per contribuir de manera palpable i notable al que és el desenvolupament de la Psicologia de la Gestalt (corrent de la Psicologia Moderna) i per crear el que es coneix amb el nom de Teoria de Camp.
Una teoria aquella que exposa, entre altres coses, que és una cosa impossible l'intentar conèixer i entendre el comportament de l'home fora del que és el seu entorn.
Poden esmentar diferents abordatges dins de la psicologia social, com el psicoanàlisi, el conductisme, la psicologia postmoderna i la perspectiva dels grups.
La psicoanàlisi entén a la psicologia social com la branca que examina les pulsions i repressions col·lectives, que tenen el seu origen a l'interior de l'inconscient individual per condicionar el col·lectiu i influir en el social.
El conductisme, per la seva banda, considera a la psicologia social com el estudi de la influència social, de manera que centra els seus esforços en observar i analitzar el comportament de l'subjecte respecte a la influència de l'entorn o d'altres.
Per a la psicologia postmoderna, en canvi, la psicologia social s'encarrega de analitzar els components que intervenen en la diversitat i la fragmentació social.
Finalment, segons la perspectiva dels grups, cada conjunt d'individus constitueix una unitat d'anàlisi amb identitat pròpia. Per tant, la psicologia social estudia els grups humans com un punt intermedi entre el social i despersonalitzat i entre l'individual i particular.