Es denomina abecedari (o alfabet) a un grup de lletres estructurat sota un ordre específic acceptat a nivell general en el marc d'una llengua. Es tracta d'un conjunt compost per les grafies destinades a la representació de l' llenguatge. En l'idioma espanyol, aquest grup deu el seu nom a les tres primeres lletres que el conformen: A, B i C.
El sistema adoptat per a la llengua espanyola és l' alfabet romà, que ofereix una estructura d'escriptura que serveix de base a nivell mundial ja que, amb certes modificacions, s'aprofita en la majoria de les llengües parlades en Amèrica, la Unió Europea, la zona de l'Àfrica Subsahariana i les illes situades en el Oceà Pacífic.
Segons els experts en qüestions lingüístiques, els primers abecedaris d'Occident van trobar el seu origen en l' alfabet semític septentrional, que va aparèixer fa més de 3.500 anys. Malgrat el nom que l'identificava, l'alfabet romà va ser utilitzat pels etruscos a partir de les lletres gregues. Al principi tenia només 21 lletres, que amb el transcurs el temps es van ampliar fins a reunir les 26 que coneixem en l'actualitat. Així mateix, cal dir que es coneix com alfabet llatí a la derivació de l'alfabet romà convencional que inclou variacions gràfiques com el cas de la Ñ.
És imprescindible l'alfabet per a l'escriptura?
Al llarg de la història han existit molts alfabets que al seu torn van derivar en altres; en l'actualitat, hi ha molts i molt variats, encara que alguns presenten moltes similituds entre si.
En l'Antiga Grècia, més precisament en el 900 AC, es va adoptar el alfabet semític, utilitzat pels fenicis, i van ampliar la seva llista de 22 signes, en part per representar les vocals. Tres-cents anys després, quan el seu alfabet es trobava ja consolidat (havent-se difós en gran part de la Mediterrània) va ser adoptat pel poble romà, que al seu torn ho va fusionar amb el llatí per a crear una variant més completa. Amb les grans conquestes realitzades en aquest període, van aconseguir que el seu alfabet es convertís en el bàsic de totes les llengües europees d'Occident.
L'àrab és un altre dels alfabets que baixa de el mateix origen que els abans esmentats; es creu que va sorgir a partir d'al segle IV de la nostra era i que no ha patit molts canvis. En l'actualitat és utilitzat per tots els països pertanyents a el món islàmic, certs països d'Àsia, Àfrica i d'al sud d'Europa. És moltes coses s'assembla a l'alfabet hebreu, com en que no té gairebé completament de vocals (a excepció de tres llargues, la resta es representen amb marques diacrítiques).
Pel que fa a l'escriptura xinesa podria dir-se que és única ja que no consisteix en un sistema fonètic o alfabètic sinó que es basa en ideogrames (representació gràfica de les idees o objectes); és a dir que no tenen alfabet i en el seu lloc posseeixen un gran nombre de símbols que els permeten representar la seva escriptura de forma absolutament diferent. Arribat aquest punt podem aclarir que l'alfabet no és estrictament necessari per al desenvolupament de l'escriptura. Tan sols és una de les formes més convencionals; ni la més rica, ni la més important.
Altres tipus d'escriptura en què no s'utilitza l'abecedari per expressar una idea són:
* La escriptura Morse (també identificada amb el nom de codi Morse), que consisteix en una alternativa basada en la representació de nombres i lletres per mitjà de senyals que s'emeten intermitentment. En principi, es va utilitzar en les línies telegràfiques a través d'esteses de cable i més tard es va estendre a les comunicacions per ràdio;
* El Braille, 1 sistema de lectura i escriptura tàctil que es va desenvolupar específicament per a profit d'individus invidents o amb discapacitats visuals.