S'anomena disquet a un element que permet emmagatzemar dades digitals. També conegut com disquet, disc flexible o floppy disk, consta d'un disc magnètic protegit per una coberta rectangular o quadrada de plàstic.
Dècades enrere els disquets eren el suport d'emmagatzematge més usat en les computadores (ordinadors). No només s'utilitzaven per guardar informació (documents d'oficina, fotografies, programari, etc.), sinó també per traslladar-la d'un equip a un altre.
En aquest marc, els ordinadors solien comptar amb una disquetera: una unitat que permetia escriure (gravar) i llegir els disquets. Per tant, una persona podia inserir un disquet a la disquetera i copiar documents que tenia guardats al disc rígid (disc dur). Després, dit disquet podia traslladar-se a altres ordinadors, sempre que estiguessin equipades amb la corresponent disquetera.
Els disquets de 5 ¼ polzades van ser els primers discos flexibles que van aconseguir tornar-massius. Aquests disquets tenien una capacitat d'emmagatzematge de 1,2 MB. Amb el temps, van sorgir els disquets de 3 ½ polzades, més nois pel que fa a la seva grandària física però amb més capacitat d'emmagatzematge: 1,44 MB.
Diversos motius van fer que, amb el pas dels anys, els disquets quedessin en desús. El principal: la seva escassa capacitat en comparació a la que ofereix tecnologies més avançades. Els CD-ROM, on es poden guardar fins a 700 MB d'informació, aviat els van superar. Després es van sumar altres opcions, com el emmagatzematge en el núvol i les memòries USB.
Els disquets, d'altra banda, solien fer-se mal amb facilitat, ja sigui per la proximitat d'un camp magnètic exterior o per l'acumulació de brutícia. Els suports d'emmagatzematge que van sorgir amb posterioritat resulten, en general, més resistents.
Així com passa amb altres invents tecnològics, com ara les consoles de videojocs i els ordinadors més antics, no tothom s'ha oblidat de l'existència dels disquets, sinó que, per contra, hi ha molta gent que encara continua usant-los per qüestions de nostàlgia. Atès que molts dels programes i jocs clàssics s'emmagatzemaven en aquest mitjà, els col·leccionistes no poden resistir-se a usar-los tal com es van comercialitzar en la seva època.
No cal dir que, si ja en el seu moment era difícil mantenir un disquet en bones condicions i fora de perill dels camps magnètics, la seva cura en l'actualitat pot resultar especialment laboriós ja que als seus desavantatges originals se suma el fet que van ser fabricats fa diverses dècades. No obstant això, això no frena els amants del « retro «, i per això el disquet segueix viu a milers de prestatgeries i calaixos, juntament amb ratolins d'un i dos botons, amb impressores de matriu de punt i monitors de tub.
Un dels trets més cridaners dels disquets és que compten amb un mecanisme de seguretat que li permet a l'usuari protegir el contingut contra la reescriptura o l'esborrat per accident. No es tracta d'una tècnica inviolable ni dependent d'una contrasenya; per contra, en una de les cares del disc hi ha un petit pestell que es pot moure en dos sentits, un per a permetre l'escriptura i un altre per prohibir-la. Això serveix simplement per al propi usuari i per a les persones de confiança, però no té cap validesa davant l'ús maliciós.