L' absolutisme és un sistema de govern absolut, en el qual el poder resideix en una única persona que mana sense retre comptes a un parlament o la societat en general. L'absolutisme va ser molt usual des del segle XVI fins a la primera meitat de l'XIX, quan diverses revolucions ho van enderrocar.
Si bé qualsevol govern amb total domini de poder podria considerar absolutista, en el sentit clar de l'concepte es fa referència a les monarquies absolutes que van governar Europa entre els segles XVI a l'XVIII.
Els orígens de l'absolutisme tenen lloc a França, on es va desenvolupar la teoria de el dret diví de el poder reial. Aquesta postura suposa que certes persones han estat elegides per Déu per exercir el govern. Fins i tot, en les versions més radicalitzades, es considera a el monarca com el propi Déu.
Sota aquesta forma de govern, el rei és la llei, ja que és qui decideix quines coses i com poden fer-se. Les lleis són dictades d'acord als seus interessos i als de la noblesa, que aconsella a el rei encara que aquest sempre prengui l'última decisió.
En general, el rei absolutista manté un tracte paternal amb el poble, tot i que mostra la seva despotisme cada vegada que és necessari.
El rei absolutista ocupa el seu tron de manera vitalícia. El poder és hereditari: quan mor el rei, el seu fill ocupa el seu lloc.
El rei també maneja l'església, especialment la seva part administrativa i el relacionat a les riqueses. Les qüestions vinculades a la fe i les creences queden a càrrec de l'clergat.
Més enllà que el poder es centralitzi en una única persona, el règim absolutista compta amb buròcrates i funcionaris públics que s'encarreguen de l'correcte funcionament de l' sistema, ambaixadors i delegats que signen tractats comercials i de guerra amb altres regions i un exèrcit que manté el ordre.
Hi ha una frase que s'ha fet summament famosa i que defineix clarament aquest concepte. Diu «L'Estat sóc jo» i se li ha adjudicat a Lluís XIV de França qui estava tranquil en el seu tron ja que sabia que no existien límits jurídics ni de cap altra índole que s'interposessin entre les seves idees i la pràctica de les mateixes.
El nacionalisme i les reformes institucionals
És important per tant aclarir que al segle XVI hi va haver una forta reivindicació del concepte de nacional, la qual cosa va ser fonamental per a la fundació de les monarquies absolutes, on el mandatari pertanyia a aquest territori i governava sobretot ell. A més, el rei es comprometia a aixecar una Església Nacional que reunís a tots els habitants del territori i vetllés pels seus interessos morals. De tota manera, aquest últim punt mai va poder dur completament a la pràctica, atès que molts sobirans es van mantenir fidels als mandats de Roma. De tota manera, hi va haver altres que no ho van fer i d'aquesta manera van sorgir certes reformes a l'església que portarien a l'naixement de les Esglésies Nacionals.
Com l'absolutisme no representava els interessos de la vila i s'havia dividit profundament la classe governant dels que eren governats per ella, van ser necessàries diverses revolucions que portarien a la formació dels diversos Estats, integrats per persones sorgides de la comunitat, que representessin els seus interessos i que no se separessin d'aquesta.
Lamentablement, l'ànsia de poder i l'abús que l'ésser humà fa sistemàticament d'ell sempre es fan present, per això malgrat que les monarquies absolutes han estat desintegrades, continuen sorgint governs absolutistes, les dictadures són un exemple d'això.